6. Un “Crist” de Josep Guinovart

Josep Guinovart (Barcelona, 1927 – 2007), Crist (detall), 1955, col. Rodríguez Aguilera, Barcelona.

Els qui el coneixíem l’anomenàvem amistosament “Guino”. El “Guino” pertanyia al grup dels artistes “informalistes” de Barcelona i era un dels més grans, amb projecció europea i mundial. En la seva joventut havia estat membre del “Dau al Set” i del “Grup Taüll” amb Antoni Tàpies i d’altres. Durant la seva estada a París va estudiar a fons l’obra de Matisse i de Picasso que va assimilar de manera molt personal. A partir de 1957 Guinovart s’endinsa en l’art abstracte en el qual va esdevenir una primeríssima figura, però abans ens va deixar obres figuratives d’un expressionisme vigorós com aquest Crist que us presento. “Guino”, com en la seva vida personal, sabia combinar la força instintiva amb la dolcesa i delicadesa de sentiments. Fixeu-vos que aquest Crist tan punyent i dur en el dibuix i en l’aplicació del color té una expressió de pau i de bonesa inefable. Jo hi veig reflectida – el “Guino” no s’ho va imaginar mai – aquella idea dels primers Pares de l’Església que veien en Jesús clavat a la creu la realització de la història d’Adam, adormit al costat de l’arbre del paradís, del costat del qual Déu va formar Eva (l’Església-la Humanitat) i la hi va donar per esposa. Fixeu-vos que l’art cristià troba la seva significació en el medi ambient en què es troba i es presenta. L’artista i l’obra són el detonant que dispara una reflexió i la pantalla on s’expressa una idea que sovint els sobrepassa (és el “quid divinum” de la inspiració artística) i pren significats que ell ni tan sols va imaginar. Per això crec que és tan important que els cristians sapiguem “veure” i llegir l’art contemporani (sobretot si es tracta de grans artistes i de grans obres d’art) amb ulls cristians i en sapiguem treure profit espiritual que posem a disposició de l’àgora pública. És el que feia sant Pau a l’areòpag d’Atenes.

Guinovart es uno de los grandes pintores “informalistas” catalanes con proyección mundial. Estudió y se dejó influir por Picasso y por Matisse; después, a partir de 1957, emigró hacia el arte abstracto en el que ha llegado a ser una gran figura. Poco antes pintó este Cristo que yo considero buenísimo. Combina perfectamente el vigor y la dulzura. Es el Cristo-Adán dormido en la cruz de cuyo costado nació Eva (la Iglesia y la Humanidad). Seguramente esta idea jamás pasó por la mente de Guinovart. Pero el arte cristiano tiene esto: el artista es el detonante y su obra es la pantalla en la que se refleja algo de la inspiración que siempre tiene un “quid divinum” que le sobrepasa.

5. Un "Tors" de Tàpies

Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012), Tors, 1978, tècnica mixta sobre fusta, 64 x 81 cm. Col. Particular.

Durant els anys seixanta i setanta la pintura de Tàpies rebia el nom de “matèrica” perquè volia per damunt de tot fer lluir la bellesa de la matèria per ella mateixa, i per això les seves pintures eren freqüentment fragments de parets escrostonades, superfícies rugoses, intersecció de textures de colors molt neutres i seriosos i utilitzava com a material bàsic la pols de marbre amb pigments, cola i vernissos. Sense sortir-se d’aquest llenguatge que emfasitza tant la matèria, Tàpies reprèn una figuració molt sòbria i volgudament escapçada. Mai no pinta caps, pinta peus que caminen, mans que diuen “prou”. En aquest context sorprèn aquest Tors masculí, amb la textura forta que és pròpia de l’artista, però també amb una delicadesa que ultrapassa els límits de la pintura matèrica, com podem veure en la pilositat d’aquest tòrax. Per a qualsevol persona educada en el cristianisme aquest tors evoca el del Crucificat (Ecce Homo), l’home per excel·lència. Tàpies mai no va voler pintar en aquest tors un Crist, però li ha sortit una imatge que – Tàpies era un home culte, i coneixedor de l’art i del cristianisme – no pot menys que evocar un Crist i ho fa amb veneració i respecte. En veure aquesta imatge, un cristià pot pensar en el costat de Crist en creu, del qual una llança farà brollar sang i aigua, i pot sentir-se commogut i convidat a resar. Jo considero que aquesta pintura de Tàpies, excel·lent en tots els sentits, és veritable art cristià. En la nostra contemporaneïtat l’art cristià no pot ser demostratiu ni impositiu, ni evident, elemental i cridaner. En la complexitat de la nostra cultura l’art que vol expressar la fe cristiana ha de ser forçosament suggerent, humil, amical, ha d'insinuar el missatge i deixar espai per a la reflexió personal. Em fa la impressió que aquest Tors Crucificat de Tàpies reuneix aquestes característiques.     

Sin renunciar a su típica pintura “matérica”, Tapies pintó este Torso masculino que a quien conoce el arte occidental no puede menos que evocar el torso del Crucificado, aquel que perforó una lanza y del cual manó sangre y agua. Jamás Tapies se propuso hacer de este cuadro una pintura religiosa, pero tiene todos los elementos para que un cristiano se sienta conmovido ante ella y se remita al arquetipo cristiano. Actualmente el arte cristiano de alto nivel no puede ser demostrativo e impositivo, elemental y gritón. No es el estilo del cristianismo actual. Lo que mueve y conmueve de una obra de arte relacionada con el misterio cristiano es el tono amistoso, sugerente, abierto que da paso a una reflexión personal sin ningún mecanismo impositivo. A mi entender, esta obra de Tapies cumple con estos requisitos.