diumenge, 29 de setembre del 2013

10. Les crucifixions de Picasso (1)



Ningú no té un termòmetre per a mesurar la fe, i menys la dels altres, per això tot el que penso dir referent a la religiositat de Picasso ho diré amb gran temor i reserva. El dominic P. Marie-Alain Couturier, fundador i director durant tants anys de la revista L’Art Sacré, amic de tots els artistes d’avantguarda de França, mai no va considerar Picasso, del qual parlava sempre amb la màxima admiració i respecte, un artista que hagués fet mai art explícitament cristià. Picasso no era un home religiós ni interessat per temes massa transcendents. Mai no es va definir com a ateu i més aviat li agradava de presumir de respectuós envers el catolicisme; fins i tot va actuar com a padrí de baptisme quan el seu amic íntim i estimat Max Jacob, que era jueu, es va fer un fervent catòlic. Però per a Picasso la religió era simplement un valor cultural, heretat, que no l’afectava personalment. L’any 2000 vaig coincidir a Tòquio amb Jan Krugier, l’últim marxant de Picasso, i de seguida vam establir entre nosaltres un feeling meravellós. Krugier era jueu de Ginebra, no massa creient, però en veure la meva condició de monjo benedictí entusiasta de l’art contemporani em va proposar de fer al Museu de Montserrat una exposició dels quadres religiosos de Picasso, presidits per la Crucifixió del Museu Picasso de París. D’entrada em van brillar els ulls d’allò més i a Mr. Krugier també. De retorn a casa vaig començar a regirar la bibliografia picassiana que tractés, ni que fos de passada, aquest tema, però de seguida em va caure l’ànima als peus i vaig comprendre per què el P. Couturier no havia aixecat mai com a bandera d’art cristià cap de les “Crucifixions” de Picasso. La més cèlebre és la de París, feta el 1930, oli sobre contraplacat, 51,5 x 66,5 cm.



Forma part d’una trilogia de mites mediterranis tràgics i sagnants que esdevenen diversió i festa, com són les “corridas”, el Minotaure i la crucifixió. Picasso segurament tenia en el pensament la Setmana Santa de la seva Màlaga natal. Els personatges que intervenen en la seva principal Crucifixió són ninots que executen mecànicament un terrible ritual de tortura i mort de manera irresponsable, com autòmats de fireta. Tot el que s’esdevé en l’escena està d’acord a un guió preestablert. No hi ha compassió ni cap sentiment, tot és crueltat i sofriment sec. Aquesta pintura només evocarà la veritable Passió de Jesús si l’espectador creient hi projecta la figura del Crist mansuet “com ovella portada a l’escorxador”, que ell coneix prèviament. Aleshores podrà veure en aquesta Crucifixió una màquina de tortura i de mort que s’engoleix a Jesús, l’Innocent, en un espectacle de sol, de color i de mort que degrada els encuriosits que s’hi diverteixen. Un altre dia continuaré parlant-vos de les altres Crucifixions de Picasso.
N.B. L'Exposició al Museu de Montserrat no la vaig tirar endavant, no per motius ideològics ni molt menys, sinó perquè les assegurances i transports superaven les nostres possibilitats i cap institució pública ni cap fundació voldrien subvencionar una exposició de tema religiós, ni que fos de Picasso.  

Nadie está habilitado para juzgar la fe de ninguno, por eso lo que os voy a decir de Picasso lo digno con temblor y temor. Todo el mundo sabe que Picasso no era un hombre religioso, no era ateo pero para él la dimensión religiosa tenía más valor que un dato cultural heredado que no afectaba en profundidad a su persona. ¿Hasta qué punto podemos considerar como arte religioso esta célebre Crucifixión, de 1930, del Museo Picasso de París? El prisma de comprensión de ella se halla en la trilogía de mitos mediterráneos que el pintor desarrollaba en aquella época: las corridas de toros, el mito del Minotauro y la crucifixión de Jesús, todo en el mismo plano, con los mismos símbolos y el mismo lenguaje. Es un espectáculo de sol, color y muerte en el que unos autómatas realizan un juego de tortura que lleva a la muerte mientras el público aplaude y se divierte. La Crucifixión de Jesús, para un cristiano es mucho más que eso, pero cuando él considera que la víctima inocente del espectáculo es Jesús, el Inocente por antonomasia, comprende que efectivamente en la Crucifixión de Picasso se intuye la de Cristo “acorralado” por la inhumanidad infrahumana.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada