Stefano
Di Stasio (Nàpols 1948 – treballa a Roma), “Cristòfor”, 1991, oli sobre tela,
220 x 130 cm .
Stefano
di Stasio és un pintor polèmic, entre “retro” i profètic. Va ser un d’aquells
artistes italians dels anys vuitanta i noranta que postulaven un “ritorno alla
pittura”, a la figurativa per suposat, i que es vantaven de ser “anacrònics”, és a dir, de ser fora del temps. Des del meu punt de vista això és molt
perillós, però l’art de veritat no es fa enrere davant els riscs. L’art
contemporani és una selva amazònica en la qual hi cap tot, per això els qui ens
l’estimem no podem circular en aquesta selva amb els prejudicis d’un dogmatisme
estètic. Cal mirar el que fan els artistes i cal contextualitzar-lo. Que el
pintor Stefano di Stasio domina perfectament el seu ofici, no hi ha dubte; és
un dels millors que hi ha a Roma actualment. Que tot el que faci sigui de primera qualitat digne de figurar en un museu,
això ja és més qüestionable. L’important cicle que va pintar el 2005 a l’església de Santa
Maria della Pace de Terni l’acredita com un pintor gens vulgar, que coneix a
fons les fonts cristianes i que les expressa amb un dramatisme una mica
teatral, com a bon napolità que ell és. Us parlo de Di Stasio perquè en veure
aquest Cristòfor em va “tocar”, em va
semblar una cita intel·ligent de la pintura metafísica de De Chirico o de Carrà
reinterpretats molt d’acord amb la cultura de masses. I a més una altra cosa, i
aquesta és molt personal; sóc fill de taxista i quan era infant la mare ens feia
resar cada nit a Sant Cristòfor perquè protegís a papà, i des d’aleshores
sempre he mirat amb particular amor les imatges del sant gegant que porta a
coll l’Infant Jesús pels camins del món, talment que se m’ha fet un emblema de
vida. Però aquesta confidència no treu objectivitat a allò que us he dit
abans. Cal mirar l’art contemporani sense prejudicis i copsar com puguem el
missatge que ens transmet.
Stefano Di Stasio
es un pintor italiano entre “retro” y profético. Fue uno de aquellos artistas
de los años ochenta y noventa que postulaban el “retorno a la pintura” y que
presumían de “anacrónicos”, es decir de estar fuera del tiempo, algo muy
peligroso, desde mi punto de vista. Pero en el arte contemporáneo cabe todo y
quien lo ama ha de tener muy buenas tragaderas y muy pocos prejuicios, de otro
modo te excluyes del festín encerrándote en el cuarto de las ratas. Di Stasio
pinta muy bien, pero no todo lo que pinta es primera calidad y digno de un
museo. El gran ciclo que pintó en la iglesia de Terni, aunque a mi juicio algo
teatral y dramático – no hay que olvidar que es napolitano- lo acredita como un
artista bien capacitado para hacer arte cristiano. Os ofrezco este San
Cristóbal suyo, que me recuerda a De Chirico o a Carrà, porque me gustó; no en
vano soy hijo de taxista y tengo una debilidad por este santo gigante que lleva
en sus hombros al Niño “Salvador del mundo”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada