Stefano Cantaroni (Modena, 1977. Viu i
treballa a Bologna), Santa Cena, 1999, fotomontatge sobre planxa metàl·lica, 82 x 250 cm . Capri Palace, Capri.
Aquesta obra de
Cantaroni presentada a la Biennale di Arte Sacro de 2004 va fer pensar molt als
qui ens interessem per l’art cristià. Impacta primerament per la monumentalitat,
pel tema i sobretot per la novetat de la tècnica, però també per la
personalitat del jove artista. Cantaroni és un seductor, com a persona i com a
artista, i tot el que fa té un aspecte enormement atractiu a primera vista, però
sempre amaga un corc que subverteix l’aparença i que desconcerta. Amb tot,
ningú no pot negar la mestria de l’artista quan compon, amb fotografies manipulades
amb el computer, unes obres que volen
emular la gran pintura italiana, sense copiar-ne cap literalment, però
inspirant-se en les formes i en l’esperit de totes elles. La “Santa Cena” que
us presento formalment és bellíssima, però si us fixeu el model fotografiat és
sempre un autoretrat del pintor. Els seus adversaris, que en té molts, l’acusen
de ser un efebus narcisista i de fer teatre o escenografia més que no pintura i
potser tenen bastant de raó. Però no hi ha dubte que en aquesta “Cena”
cibernètica hi ha el fulgor de la bellesa d’un altre temps reverberant en el
nostre i amb els mitjans tècnics més moderns. Cantaroni coneix admirablement l’art
de la composició; fixeu-vos com ha dividit i subdividit la composició en triangles
i com els ha conjuntat; fixeu-vos en el llenguatge de les mans; fixeu-vos en l’ambient
d’estupor que es respira entre els apòstols, amb els quals l’autor s’identifica,
igual com s’identifica amb el Crist que presideix l’escena. Aquest “Sant Sopar”
no està ni pot estar a cap capella del Santíssim de cap església, al meu
entendre, precisament perquè és una bellesa massa concreta, que pertorba. El va
adquirir l’hotel més luxós de Capri que el té exposat al hall. Però quan no fa
gaire va morir Lucio Dalla, company de Stefano Cantaroni, una versió d’aquesta
obra presidia els obsequis fúnebres del famosíssim cantautor bolonyès. Fixeu-vos
que les fronteres de la fe i de l’art són molt permeables.
Todo lo que pinta Stefano Cantaroni tiene el fulgor de una belleza
evidente pero también esconde una especie de narcisismo que subvierte el
mensaje que el artista quiere transmitir. Se autorretrata en todos los
personajes que aparecen. ¿Es esto arte cristiano aunque evoque un tema
eminentemente cristiano? ¿Es puro teatro y escenografía? Todo es bastante ambiguo
pero no hay que despreciar este arte ni a este artista que logra sugerir con su
montaje cibernético el ambiente de estupor creado en la Última Cena de Jesús.
Las fronteras de la fe y del arte son muy permeables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada